La pervertibilitat de l´Alternativa a la Crisi de la Raó Pràctica. Jesús Ricart

La Pervertibilitat de l´Alternativa a la Crisi de la Raó pràctica Jesús RICART El perill de plantejar aquest títol és el de que es pressuposi que tota alternativa està condemnada al fracàs pels elements que incorpora de degradació des del mateix moment d´elaborar-la. Aquesta actitut sería inmobilista i no permetria mai passar a l´acció o al risc de noves proposicions. Una alternativa, en el procés gradual de la seva aplicació, si l´entorn on s´hi ubica li ho permet, va canviant, poc o molt, els seus pressupostos de partida. Alguns d´aquests canvis donen entrada a la seva pervertibilitat. La corrupció a les institucions de la que tan es queixa la societat moderna interessada en depurar els seus organismes de poder d´aquells individus que accepten suborns, no és més que una expressió grollera de la pervertibilitat que porten a dins els enfocs conceptuals de la mena de societat en la què es viu. Si tota reflexió crítica demana el màxim de pulcritud i coherència, el tema d´aquest article requereix un extra de delicadesa per no induir a interpretacions contràries de la intencionalitat de l´autor ja que la qüestió tractada frega la línia de la desesperança al presentar el temps actual com un temps sense alternativa demostrable . Entenc per alternativa, en singular, aquell conjunt d´idees i/o programes amb capacitat per racionalitzar la història i portar-la cap a fites socials més enllà de l´extinció dels problemes endèmics de la humanitat. Cal tenir considerar 3 factors previs. a- La crítica de quelcom que és anunciat com solució converteix al seu crític en una mena de descoratjador per molt que vulgui desentrellar el bloqueig que frenen les millores que es prometen. Intuitivament a l´alternativa se li confereix l´atribut de la solució. b- L´alternativa és el pont que va de la protesta a la proposta. Si es queda en la primera part podrà destruir allò contra el que s´aixeca però no construir quelcom diferent que superi el passat. Rouchefocauld va expresar això dient que prometem segons les nostres esperances i cumplim segons els nostres temors. c- L´alternativa depén especialment de qui hi creu en ella. Les condicions objectives no són quelcom independent de les subjectives. Aquelles i aquestes s´hi interinfluèncien mútuament. L´objecte acaba sent el que el subjecte vol que sigui si aquest reuneix la força organitzada i la inteligència col.lectiva per fer-ho. L´alternativa objectiva descansa doncs en el pes de les condicions subjectives. O aquella anomena en acte realitzat el que aquestes ho preveu com a potència. Alternativa i Raó i la seva perversió com a manifestació de l´irracional. L´alternativa és allò que és presentat com l´opció de més cura i més racional front un estat de coses disfuncionades o deficitàries. La seva pervertibilitat és l´exhibició dels perills que contrau en deixar de ser el que havía promés ser en la seva concepció inicial. La raó ha hagut de seguir un llarg procés per enfrontar-se als edictes de la fè com a màxima presumpció de veritat. Tomás de Aquino, sota la influència aristotèlica, va reconèixer parcialment a la raó como font de coneixement autònoma davant la fe, sentant així les condiciones per les que el saber teorètic de la filosofía pogués recuperar la seva llibertat, independitzant-se de la religió i la teologia. El procés d´independència de la Raó enfront la fe va passar per Descartes[1][1] com a referent del racionalisme, acudir al qual resulta prudent per entendre les seves propies limitacions en separar la raó de les passions de l´esperit, a les que conceptuava com un subterfugi des d´on explicar tot el no raonable. Protagonista de la ruptura explícita amb l´escolasticisme, representa la separació entre el Renaixement i la Modernitat pretenent matematitzar el món conegut. En tant que pare del racionalisme està considerat fundador de la filosofía moderna perquè incorpora la física i la astronomía al pensament filosòfic. Fent un salt en el temps, el marxisme es va ubicar històricament com la doble alternativa a la societat capitalista del XIX i al socialisme previ anomenat utòpic. La seva institucionalització com a doctrina oficial d´una banda, en els estats burocràtics i la fallida de la figura del partit polític com avantguarda salvadora, d´altra; han posat de manifest la crisi de confiança en una teoría revolucionaria. Avui, una part important de les teoríes de la dissidència han sorgit a partir de la crisi del marxisme i en particular del fracàs social dels països que han fet la revolució basant-se en ell. Ikram Antaki[2][2] declara que existeix una història dels refusos de la historia; un dels seus indicadors és que existeixen més savis vius que morts i el terreny del saber viu és més ample que el seu anterior desaperegut.[3][3] Si ara hi ha més saber que mai en el sentit quantitatiu, del bloc de gent discursiva que elabora i pensa; i qualitatiu, en el sentit de les múltiples reflexions i recerques en paralel que es fan, cóm és possible que no s´hagi desentrellat el laberint de falta de solucions, és a dir d´alternatives? Antaki recorda que l´ordre neix del seu veïnatge amb el desordre “ l´ordre neix de la necessitat”[4][4] . L´alternativa no és una incrustació forçada sinó l´emanació lògica a un estat ingestionable del caos. La realitat ha de ser administrada d´una manera tal que permeti el seu progrés, és a dir, l´evolució de les idees i el pensament que conrea. Diu que “existeix una realitat formal única sense la qual el coneixement sería imposible”[5][5] . Al coneixement, no obstant, no li toca altre remei que obrir-se pas front les adversitats imprevisibles i també contra elles. L´alternativa és una construcció teòrica farcida de previsions i conceptualment prou organitzada i racionalitzada com per predicar un futur que resolgui els problemes d´un present en una situació donada, concreta o general, tècnica o institucional, fragmentària o comunitària. Representa la convocatòria de la raó enfront l´irracional d´una passat esgotat, deplorable o mesquí. “L´incapacitat de la raó és la causa primera de la impossibilitat de la justicia així com de la misericòrdia”[6][6] Sense raó el porvindre és una quimera i tota menció de l´alternativa una hipòtesi especulativa. És cert que el fruit de les indagacions i les crítiques proporcionen un caudal de dades i veritats que han posat al descobert les limitacions de les èpoques i la deslegitimització de cada suposat subjecte històric d´una pretesa revolució. Des del proletariat industrial a la intel.lectualitat cultural i a les avantguardes artístiques el segment social encarregat de dirigir a la humanitat cap un destí digne ha anat desertant progressivament del tal lloc de lideratge. Contra el que pugui semblar l´elaboració intelectual, en tant que dipositària del màxim de racionalització al menys en la teoría, acaba per ser una forma de justificació de la inacció davant dels problemes o dit més subtilment es constitueix en una autodefensa front a la frustració per no poder deixar un llegat de canvis rellevants. L´elaboració en el camp de les especialitats teòriques té més a veure amb la autojustificació i en el testimoniatge que en la convicció de la seva utilitat pública. Antaki és encara més dura quan diu que “el propòsit final de tota crítica es escapar a la crítica”[7][7], qüestió que té altres punts de vista com el de Juan Marichal [8][8] que interpreta la intelectualitat com un dels patrimonis característics del XX y veu en la insubornabilitat un dels seus perfils[9][9] . El cas és que la producció teòrica d´utilitat social pràctica pateix un estancament. I passa no perquè les seves autories venguin els productes al millor postor, que d´això també n´hi ha quelcom en l´univers marcat per les pautes editorials, sinó perquè el discurs de la innovació social ha quedat al nivell de la metàfora. En el lloc on abans hi havia alternatives clares, o sí més no, confiables, ara impera la crítica a idees missioneres i salvatífiques que ha generat una buidor de filosofía política a favor del recanvi social. Continúa existint moviment social sí, però altament fragmentat i sense un poder alternatiu consistent. La vindicació d´un món millor continua gemegant-se a l´hora que els processos per construir-lo es corrompen en els seus àmbits organitzats. Amb Hume sabem que el que és pot deixar de ser-ho per donar lloc a quelcom diferent, potser millor. Però res ens assegura per ara que la situació successora d´una precedent la superi o millor-hi. El demà encara pot ser pitjor a l´ahir i tal com van les coses en els principis d´aquest tercer mil.leni, els horrors del últim segle de l´anterior no estan definitivament erradicats per molt que es parli de l´horror de l ´holocaust jueu i d´altres etnicidis. Res ens assegura que la capacitat d´infringir mal d´un ésser humà a un altre no es pugui extralimitar més. Innovació social. En el panorama social els eixos alternatius tenen en compta actituds que fins fa poc podien ser considerades de col.laboracionistes amb els règims, tals com la de competir amb el sistema del Capital amb les seves mateixes armes, és a dir gestionant capital propi per fins distints. L´experiència de Yunus Muhammad[10][10] és una empenta d´esperança que treu del pou de la miseria a força gent. Per la seva banda, les experiències de les banques ètiques donen una garantía de fer inversions respectuoses amb el planeta i amb la força humana de treball a milions de persones que habitem el sistema i que ens contradeix el fet de tenir els nostres estalvis sota el control de les entitats financeres sense escrúpols. A un altre extrem, la de Soros [11][11] que es va fer més famós pel finançament d´una campanya contra la reelecció de l´actual president nordamericà també crida l´atenció. Acabaran sent els magnates els que resoldran la qüestió? Són els diners els que mouen la història o els desitjos dels pobles? La intervenció de la filantropía en bé de tothom és un antic predicat de l´humanisme, però apenes consentit per les sociologies que posaven l´èmfasi en el poble i en els moviments de mases per fer canvis rotunds i de trascendència universal. La força del racional es manifesta quan la lògica guanya i es resolen les coses. Es parla de la raó històrica o de que el temps acaba per donar la raó. El racional sembla que está a la llista d´espera, després de l´irracional sota l´imperi del qual (mal)funcionen una impresionant quantitat de coses. Aquesta confiabilitat en l´esdevenidor va equipar la noció de raó a la d´un déu vengador que acabaría per imposar el destí lògic de la humanitat: el de la fraternitat i per tant el de la co-propietat dels seus recursos. Des de la visió de la mitja ampolla plena, la solució racional a les problemàtiques existeix, el que no existeix és la voluntat ni el rendiment per fer-ho. Rivero San José representa una opinió crítica prou extensa de continuar posant la força en la voluntat de subjecte en contra de fatalitats objectives [12][12]. El problema metodològic a l´instal.lar de manera fixe un optimisme anímic, com a recepta pel pensament ,és que el triunfalisme ocupa el lloc del realisme i aquell sedueix en vers el futur hipotètic, caracteritzant-lo com un cel o paradís promesos. Per la seva banda, el pesisme d´estil gramscià, (Gramsci parlava de que el pesimisme dotava al realisme de contingut veraç) pot desmobilitzar una resta d´energia social interpretant una situació com invariable. Això presenta el dilema cíclic entre fer o no fer per canviar situacions velles i forjar-ne de noves; una divisió clàssica entre conformitat sumissa i rebelió suposadament útil. L´acte com solució. El solucionisme és tan més creíble quan més simplificat és unA anàlisiA a una situació donada. No tots els problemes tenen cura o no la tenen a partir d´un cert grau de la seva consolidació. En situacions de posicions radicals i enfrontades amb inequívocs antagonismes entre castes, grups o classes, prendre partit resulta relativament senzill i intelectualment poc costós. En altres situacions més complexes on les actituds queden barrejades en sectors d´interessos diferents les fronteres entre els aliats i els adversaris no resulten tan clares. Com més -el pensament d´una època o la teoría- redueix les variables d´una anàlisi, més senzill resulta saber qui es qui. Quan més complexe resulta el desamagament de les veritats més confussió genera al seu voltant. Abans n´hi havia prou en ser de dretes o d´esquerres per classificar a algú. Avui aquesta divisòria ha deixat de tenir sentit des de les cojuntures en que partits tradicionals d´esquerra han fet les gestions que li pertocaven a la dreta en l´administració pública. L´alternativa de les esquerres ha deixat de ser una solució. En tot cas és l´entreteniment episódic junt a l´alternancia de rols de govern segons resultats de comicis regulars. El marc de diferència entre les dretes i les esquerres s´ha anat escurçant. Ambdúes tenen que respondre a les determinants històriques que diu Touraine[13][13]. Les figures dirigents que acumulen poder al seu abast són les que tenen accés a les xifres i coneixen més que ningú la veritat matemàtica d´una economía d´un país i de les forces que s´hi mouen. Un cop a dalt nous factors condicionants porten a desdir-se de les promeses electorals. Que el poder corromp s´ha sabut des de sempre. La revolució francesa no ho va descobrir. La història de la història política ha estat el seguiment de les nissagues rivals pel poder i l´utilitat de medis i pactes per deplorables que fossin per guanyar metes. Retrat de la figura política Fer política converteix al polític en una víctima del terreny de joc en el que ha triat moure´s o ha acceptat continuar-ho fent empès per les circumstàncies. Els polítics de vocació i professió acaben per semblar-se més als titelles o escarns que d´ells fan els humoristes que no pas al revés[14][14]. Xavier Rubert de Ventós diu que “la higiènica desconfiança en els polítics i les institucions democràtiques no suposa, en absolut, una desmistificació dels mateixos”[15][15]. La força alternativa de l´escarni és pràcticament nul.la, encara que certament hi ha una llarga tradició en el que els bufons han estat autoritzats excepcionalment a riure´s dels emperadors. També en determinades cojuntures el moviment social pot polaritzar-se al voltant d´una defensa de l´art com a llibertat d´expresió, tal com va passar amb les mobilitzacions enfront el Consell militar contra els Joglars per l´exhibició de La torna[16][16]. Però és a partir d´una provocació dels poders contra un fet expressiu que es genera una capacitat de resposta i no al revés. Per en Rubert de Ventós el panorama de que la raó produía monstres durant el barroc i que més modernament ha produit bombes atòmiques fica, en un tot, esdeveniments de signes contraris. El que és pitjor és que aturar el procés del saber que produeix un increment de la capacitat autodedestructiva va en contra del progrés i sembla pervers[17][17]. ¿Com distingir un saber invertit en una cultura de la pau d´un altre potencialment emprat en contra? Tots els sistemes tendeixen a perpetuar-se i anar més enllà de la seva operativitat i/o justificació. De fet en Física existeix el principi d´autopreservació. Qualsevol objecte en l´espai tendeix a perpetuar-se mentre no en vingui un altre i el faci fora del seu lloc o li tregui la seva estabilitat. Això obeeix al principi de conservació i tendència a la supervivencialitat de tot. La zoología refereix la funció de cada animal en prevaldre enfront a altres espècies i també als individus de la pròpia. La seva pretesa bestialitat ha estat un engany. La lògica de la seva supervivència passa per formar part de l´escala tròfica i ser depredadors o preses segons el moment del procés. Schopenhauer va senyalar que una diferència crucial entre l´home i l´animal és que aquell mata sense necessitat. No sols això sinó que les no-necessitats són les propietats més especificament humanes. De l´estat com expresió de la raó organitzada als límits de la democràcia. Al camp de la política entés com el de la professionalitat de dirigents pels canvis alternatius els individus tendeixen a prevaldre com a figures, públiques o no, en els seus jocs de poder i de representacions, per continuar mantenint-se dins la seva classe de pertanença, no la del seu partit polític, sinó dins la classe política com a sector gremial. La politica dels professionals és una plutocracia on uns especialistes, amb condicions personals i familiars per fer-ho s´hi poden dedicar. La política, que és l´art de fer possibles els desitjos socials, té un llarg sumari de traicions als seus predicats. No en va, desconfiar de la política i del polític forma part de les llegendes urbanes més arraigades. Això, que era un indicador de desenteniment de la realitat social, també ho ha estat com un indicador d´autodefensa enfront a discursos on predominen obsessions monotemàtiques acompanyades de mentides i espectacle. En el millor dels casos una autoanomenada alternativa política guanya posicions des de les que manar i decretar canvis específics. Un cop al poder, resulta que l´estat és és el primer que delinqueix, a prous països, transgredint de paraula i de fet l´entramat megateòric en el que es basa i en particular l´entramat legislatiu. La demagògica separació dels 3 poders ara, com la del civil i el religios abans, exhibeixen els conflictes regnants entre interpretació de les lleis. Una realitat alternativa no queda instaurada pel fet de que sigui votada o acceptada per una majoria i conseqüentment decretada per llei, cal que se la cregui la immensa majoría social i las respecti en el seus costums. Amb les acaballes del Fascisme primer i d´una part de les dictadures militars i civils després, s´ha cregut en la democràcia com un model per negociar les desvnences i viure en llibertat i pau. Tampoc es pot parlar d´una trascendencia absoluta de l´un o de l´altre tenint en compte les formes sociofascistes que van apareixent,. Serguéi Arutiúnov[18][18] afirma que en Rusia se está gestant un proces fascista per al qual sols falta un dirigent com en Hitler. Compara a Putin amb Paul von Hinderburg el president alemány que va cridar a aquell a la cancillería al 1933. També ho compara amb Nicolau II. En els dos casos no han tingut pressa en intervenir contra la gent corrupta del poder y han deixat que altres facin la feina bruta de la represió. Preveu condicions en el partit Rusia Unida per una fascistització. L´ambient antijueu de l´época zarista s´ha trocat per una xenofòbia contra els pobles d´origen càucasic. Si a Txexènia pren froça la mentalitad de l´islamisme radical a Rúsia ho fa la feixista. La democràcia travessa un moment d´alta deslegitimització. Joan Crexells estava d´acord amb ella perquè apelava a un sentit de participació i de justícia inter-individuals al mateix temps posava en dubta que en ple XX -ell ho deia a finals dels anys 20- no hi hagués en el món modern un altres tipus d´organització política més eficaç. A principis del XXI sabem que es segueix amb formes democràtiques rígides i deslligades d´altres quotes i maneres participatives que els recursos telemàtics podríen proporcionar. La democracia que era l´alternativa a la dictadura s´enfronta a la seva decadència amb un perill de regressió històrica (només cal veure les propostes de control de les comunicacions privades que es demanan amb el pretexte del control del terrorisme). José maría Martín Patino[19][19] sosté que la societat civil presiona cada cop més al poder local. La democràcia representativa està en crisis en tot el món. El present està perturbat pel temps dels jutges. A lo que s´ha d´afegir que no abstaràn tota la feina que els hi espera en tant que tothom està predestinat a viure litigis en una societat de querellants.. A l´Europa de l´ euro (que vé aser una alternativa pel que fa a les transaccions comercials i a els avantatges de pagar a una mateixa moneda a una pila de paisos de la UE) ha suposat una nova relació cultural, un altre fons especalutiu, un encariment de la vida i una neorealitat del beneifici: una economía artifical per crear rics a curt termini sense que es correspongui amb una producció de riquesa que ho permeti. A Italia hi ha un moviment que propungna el retorn a la llira com moneda circulant. La dinàmica lògica de l´economía contra la racionalitatzació dels recursos. Hi ha una confrontació entre les pràctiques diaries i les necessitats reals de la vida humana. Una certa quantitat de ocnductes al detall i a l´engrós atempten sense cap gènere de dubtes a la continuitat de la vida humana en el planeta. En aquest panorama de la tanatorialitat intervenen tan els petits comportaments individuals com les grans concepcions de les industries contaminants. Mai s´insisitirà prou en els arguments contra les pràctiques autolessives si es vol aturar el procés de demolició cap a on va l ´actual sistema d´existència. El discurs de la consciència, però, és arraconat perquè xoca frontalment contra la lògica del benefici econòmic que és la manera més precissa d´anomenar la dinàmica de l´economía mundial. L´època econòmica actual està marcada pel posfordisme del que en parla Stuart Hall a The meaning of New times. És una época nova diferent de l´era de la producció massiva. Té per característica una tendència de desplaçament cap a la tecnología de la informació, formes descentralitzades del procés laboral, decadència de les velles indústries, feminització de la força laboral, un descens numèric en la classe treballadora manual i la mundialització dels mercats financers. Tot plegat aboca al neolliberalisme com eclossió de la cultura de l´èxit de la societat del capital on la llibertat de producció de mercaderies fa imperar el lucre per damunt d´una política econòmica per cobrir les necessitats. L´irracionalitat del benefici a ultrança impera per damunt de la racionalitat de la lluita contra la fam, les malalties i la desigualtat entre països. Aquest neolliberalisme, com opció de poder per prioritzar la circulació de capitals, ha aixafat les ànsies del països més afamats del colonialisme i capdevanters d´aquesta filosofía. El control de percentatge d´importacions a sol britànic exportades per economies emergents i especialment per la Xina indica que la llibertat de mercats pot fer veritables trasbalsos a l´economia mundial sinó és regulada. La utopía possible a partir del règim de socialització creixent dels mitjans de producció d´en Herbert Marcuse més aviat ha posat en evidència la capacitat de compra que té el sistema dels seus residents per la vía del consum i de les formes hedòniques predominants per alienants que siguin. L´interès de la teoria elaborada en relacionar marxisme y freudisme en un freudomarxisme va amagar l´origen del conflicte de la condició humana, a buscar no en les seves posicions de classe sino en les seves posicions de vida, no en la seva riquesa o pobresa d´estatus sinó en la seva felicitat i plaer en el marc personal. Ha resultat una mentida que la gent no pugui viure prou bé dins d´un sistema criminal o que els explotats no tinguin res més a perdre que les seves cadenes. La condició de propietat ha portat a la societat sensera a ser la principal custòdia d´ella mateixa i dels seus panys que la tanquen en un procés del que no s´entreveu la sortida. La uniformització del pensament imperant resulta alarmant. La indústria de les idees s´aboca a una manera única de viure. Qualsevol que s´aparti de les modes dictades és sospitós[20][20]. El rentat de cervells en massa és la principal ocupació dels poders públics. En el lloc del debat predomina la calumnia, en el lloc de la indagació la difamació, en el lloc del coneixement la informació en cascada per no ser païda. Hans Enzensberger (al 1974) interpreta que els medis de comunicació electrònics posats al servei d´una racionalitat tecnocràtica s´han convertit en el vector principal del que ell anomena la industrializació de la ment. La realitat ha deixat de ser allò amb el que el subjecte interactúa per ser allò del que es té noticia i que se li ven com cromos a la pantalla. Norman Fruchter parla del espectacle com d´una pseudorealitat, predominantment visual i continuament produïda i canviant que es troba i en la que cada individu mora i accepta com realitat pública i oficial. La realitat ha esdevingut teatre de produccions econòmiques i d´espectacularitat política que no tenen res a veure amb les autentiques necessitats de la raça humana per accedir a un esdevenidor feliç. D´això ja va donar teoria i demostració l´anomenada Internacional Situacionista a França en el mític 1968. La societat de l´espectacle objectada llavors ha anat a més. El sistema aconsegueix convertir-ho tot en consumibles, àdhuc aquelles coses que se li oposen. Així com la icona bicromàtica del Che s´ha convertit en una de les més universals i el seu mateix consum massiu l´ha desvirtuat del contingut revolucionari del guerriller a la seva època, també moltes formes antigament indicatives de rebel.lió ara han estat reciclades per la industria del benefici desvestides completament dels seus significats originaris. De fet tot allò que semblaven elements revolucionaris tendeix a ser neutralitzat per un sistema socioeconòmic més segur d´ell mateix autoperpetuan-se per molts pronòstics catastrofistes que concurreixin. La idea de revolució ha estat completament desnaturalitzada. I la seva paraula en tant que alternativa socialista ha deixat de tenir sentit com a referent. El que és pitjor, qui en fa ús son entitas més aviat lligades al seu contrari[21][21]. Ara que el paradigma de la revolució brilla per la seva absència es quan qui més ho fa servir ridiculitzant-ho és qui mai ha estat d´acord amb ella. Un acord d´altra banda complicat d´aconseguir. Mai hi ha hagut un moviment únic a favor d´un sol tipus de canvi. Les unitats tàctiques amaguen diferències potencials que brollen a la cojuntura següent. Els fronts populars del segle passat eren aliances tàctiques per defensar-se de les forces més reaccionàries, però amagaven en el seu interior contradiccions prou fortes com per generar no sols controvèrsies sinó també antagonismes violents entre diferents faccions. La història de la política es una història de rivalitats per obtenir el comandament, tant en el sí d´una mateixa organització centralitzada a l´estil dels partits leninistes, com en la federació o aliança entre elles. L´experiència del POUM[22][22] a Catalunya és un exemple històric digne d´anàlisi per la doble lluita que els seus membres van tenir que patir: l´una contra el Alzamiento Nacional, l´altra contre els aliats del moviment antifranquista; els comissaris soviètics amparats per l´estalinisme local. La historia social dels canvis de poder han deslegitimat suficientment cada nova adminsitració com millor que l´anterior. Més aviat la politica dels esdeveniments és d´una oscilació permanent. No es pot assegurar que una dècada és necessariament millor que l´anterior. Tampoc pel que fa a un segle com unitat de temps. El que podem dir de les èpoques és que són diferents entre elles i fer inventari dels seus atributs i característiques. Els valors d´una no estan en un altra i a l´inrevés. El mateix concepte de progrés no és unànim. Tenir més de tot no significa tenir més felicitat, paràmetre, aquest, dificil de matematitzar però que sempre és referit. Tenir més poder en termes polítics i financers no significa fer més coses ni tan sols fer aquelles que més es desitjaven fer. En canvi tot rulla al voltant de la qüestió del poder i les alternatives enumerades en plural des de diverses plataformas del reclam i la vindicació no paren de demanar conductes solidàries concretes a les seves instàncies. Els discurs socio-reivindicatiu s´ha convertit en un altre producte de consum, que es de bon ús com article de sintonía per entrar dins d´un club de diàleg o mantenir-se en una onda de complot i que té com expresió social dels darrers anys, el turisme polític: desplaçament de llargues distàncies per fer manifestacions antiglobalització allà on es reuneixen les cimeres dels magnataris dels paísos més poderosos, o fer-les fins Llatinoamerica per ajudar subsidiàriament els moviments indígenes com el de Chiapas. En els models polítics de las societats amb contradiccions radicalitzades prendre partit per enderrocar al dolent resulta senzill. El dictador de torn o la casta oligàrquica, generalment vinculada a poques families opulentes són perfectament ubicables i odiables. L´enemic de classe, emprant la terminología que va fer furor, és identificable. Fa de catalitzador dels odis latents i la seva destrucció acapara el fantasma al que destruir rera el qual, per consequència màgica, tothom es transformaria espontàniament vers noves conviccions de vida comunitària compartida. Contrariament, en els models polítics voluptuosos de les societats multisectorials i d´una gran classe mitjana, per tan societats multiclassistes, precisar qui és l´estorb de la història no resulta gens senzill. Car la reproducció de rols negatius contra la Raó venen tant d´una banda com d´una altra i en la mateixa construcció d´una alternativa es contempla la seva necessitat d´adaptació i de concessió en els seus aspectes més radicals. Els moviments alternatius, si així es poden anomenar, s´han quedat orfes d´epistemes i desenganyats d´utopies. Es lluita per principis humanitaris no per convicció d´èxit de la transformació revolucionària del món. Els moviments solidaris de les ONG en la seva immensitat venen a tapar el greuje que li fan a la realitat els aparells estatals incapaços de cumplir als acords episòdics als que arriben entre ells. A falta d´una alternativa genuina que reengendri una filosofía revolucionaria els moviments socials són reactius enfront les afrentes socials que es reben i la falta de veritat pública que es diu. Neil Postman analitza[23][23] els mitjans de comunicació com fonts d´epistemología, tot indicant que gran part del discurs públic s´ha convertit en una perillosa absurditat. El món es supercarrega d´aquesta noticia estrafolària de la realitat sabotejant les necessitats principals del gènere humà. Postman analitza el poder dels mitjans i carrega les tintes en la televisió, eina terrible d´homogeneització del pensament, contra la qual no s´ha combatut prou. Les antigues consignes més emblemàtiques como la d´una vaga general per presionar contra la puja de la vida ja tenen poc sentit front a les noves, que per una altra banda ningú diu, d´anar cap a una vaga general de televisors. Encara que li treu el seu poder d´idiotització popular, pensa que les millors coses de la tv són precisament la seva porqueria, potser és que ell també s´hi ha engantxat a veure-les, i creu, que no hi ha res ni ningú que estigui seriosament amenaçat per ella. Com la impremta, diu, la tv és senzillament una filosofia de la retòrica. (un instrument que la permet en la seva versió més grollera, més aviat, proposo) que porta a que elements llunyants de realitats geogràfiques desconegudes puguin ser incorporats en el nostre món imaginari en els seus petits detalls per la força de la repetició i la reproducció d´imatges. El mitjà incideix directament a l´epistemología. Tota epistemología es una epistemología d´un estat dels mitjans. La veritat com el temps mateix és un producte d´una conversa que l´home té amb ell mateix sobre les tècniques de comunicació i a través de les técniques de comunicació que s´han inventat. Sosté que els canvis en els mitjans no duen canvis en l´estructura de les ments de les persones ni canvis en les seves capacitats cognitives, el qual deixa en la ambigüitat el poder influenciador d´aquelles com epistemologitzadors. Acàs una episteme es elaborable sense una implicació profunda de la ment i de les estructures de les persones? Es desmarca d´altres autors que sí ho pretenen (com J.Bruner i M.McLuhan). Els hi dona la raó sense comprometre´s tot dient que el seu argument no ho requereix. Així mateix no entra en la distinció de més intelectualització o menys dels pobles en funció dels seus medis (els orals, els escrits, o els televisius). Els canvis en l´entorn simbòlic són com els canvis en l´entorn natural: són graduals i acumulatius fins arribar a una massa crítica. Així doncs es pot parlar d´una massa crítica d´acumulació dels medis electrónics que han produit canvis en l´entorn simbòlic. L´alternativa ocupa el lloc simbòlic de l´esperança. Ha deixat de ser un paràmetre en singular com polaritzador de les intencionalitats utòpiques i de les pràctiques militants, si encara es poden denominar així. Avui sabem que la vida que ens espera la resta de les nostres existencies és la de continuar assistint a l´espectacle de les agresssions entre ideologies i grups de poder, de les quals no quedem al marge, si més no com víctimes potencials. La incapacitat per elaborar solucions de tipus general al sistema contrasta amb la capacitat tècnica i científica per donar respostes a situacions concretes en els diferents camps de la salut, la medicina o la indústria. La primera incapacitat té a veure amb la crisi del pensament abstracte. En Giovanni Sartori teóric del “homo videns” ja va posar en evidencia com els videonanos queden incapacitats per un pensament abstracte. Seràn individus de ment feble en una cultura de la incultura. Estem en aquestes coordenades, que es poden redefinir como les de la racionalització de l´irracional. En Postman nega una coexistència de paritat entre impremta i tv. L´epistemologia basada en la tv pol.luciona la comunicació pública i el seu paisatge sense produir-ho tot. L´impremta en en el seu moment va fomentar la idea moderna d´individualitat, però va destruir el sentit medieval de comunitat d´integració. La tipografia va crear la prosa però va convertir la poesia en una forma d´expressió exòtica i elistista. Entén que la tv ocupa el centre i la tipografia la perifèria. Que és tan com dir que la imatge i el seu tractament superficial captura l´atenció i la lletra petita i la profunditat del discurs es deixa al marge. Confiar en el camp de la política professional, de la galería oficial o no, com la única seu per vehiculitzar alternatives fa encara més feixuga la perspectiva del futur. La política és el pati dels entrebancs i el circ de les desqualificacions on, sigui dit de pas, s´autodeslegitima prou com per no seguir-la amb prou interés, o no més que qualsevol altre telesèrie que passin per la televisió per qui la miri. És dubtable que sigui el fons renovador d´alternatives, més aviat és el pou que es menja les que hi concurreixen. La idea de Schelling a l´abogar perquè la filosofía y i la literatura fossin les columnes vertebrals dels sabers científics té prou vigència com per continuar la recerca de l´alternativa en singular com eix de futur en el Saber i no en la Consigna. Les institucions que compadeixen la realitat són indicadors de per on segueix la impotència no garanteixen per res la seva eliminació. Rigoberta Menchu nobel de la Pau, és l´encarnació d`una bondad infinita i d´una capacitat extraordinària d´aceptació de la tragèdia. Actituds com la seva davant el sofriment, en la seva major part ocasionat per la mà humana totalment evitable, ejemplifiquen per on passa actualment la possiblitat de lluita contra l´estat general de les coses, no als llocs més miserables del planeta com Guatemala, terra en la que va nèiser, sinó a molts altres on vertiginoament creix la seva perillositat. Perspectives. A modus de conclussió una antiga manera de redacció dels textes panfletaris acabava amb un balanç i unes perspectives. Invariablement la incombustibilitat de la intelectualitat militant reafirmava, en el llenguatge subversiu corresponent, la necessitat de consolidar la propia organització com salvaguarda i eina revolucionaria d´alliberament. El discurs combatiu no sortía del cercle viciós de crear un contrapoder per engendrar una nova societat que acabés amb un poder vell que perpetuava els errores bàsics de l´anterior. L´alternativa és confosament interpretada com l´alternància a allò que ha estat l´habitual.Tot el diferent i nou pot constituir-se en una alternativa al vell i al caduc. Per tant l´alternativa fa d´alternància amb el que és vell quan això coexisteix amb allò. L´alternativa és un concepte múltiple carent d´una teoría única, en la que hi caben tantes actituds diferents i contradictòries, que li treuen el seu valor de força. Ara per ara només li es donada l´elaboració que la remeni sense producir conclussions consensuades. Heráclit ja opinava que el que no s´agita es corromp. Això pensat ens termes de comportament de l´estructura de la materia també és aplicable al camp de les relacions socials i de les idees. La quietut va en contra de la perdurabilitat. Samuel Beckett diu que tots naixem bojos i alguns permaneixen en aquest estat. Tota vida humana no es més que una mena d´esportivitat de la insensatesa que referia Erasmo de Rotterdam en el Elogi de la bogería. Les dades de les conductes irracionals són esfereïdores i no deixen de ser-ho a la semana següent per molt que a l´anterior tothom se senti colpit per elles. L´irracional com el comportament social majoritari guarda una conexió amb les eleccions de model de vida que socava la tranquil.litat i els valors clàssics de respecte a la vida i al proïsme. Però el saber tampoc és sinònim de racionalitat. Per en Benedetti la vellesa com sinònim d´experiència i la saviessa com el de la racionalitat van juntes; per Elias Canetti, la vellesa ens torna no més comprensius sinó més sentimentals. El futur de la teoría i del treball intelectual continuarà passant per construir petits bastions on l´honestedat del mètode no sigui pertorbada per interessos de poder de la mena que siguin, tot confiant en que una acumulació d´anàlisis i una difussió de les dades de les diferents realitats, contribueixin a l´augment de la consciència pública i, amb aquesta, a una lenta transformació dels comportaments. [1][1] El seu Discours de la Méthode pur bien conduire sa raison&chercher la verité dans les sciences és del 1637. [2][2] Ikram ANTAKI amb el psedònim Polibio de Arcadia en El pueblo que no quería crecer[2][2] Ed.Oceano Mexico DF 1996 p.15. El llibre és una reflexió sobre Mèxic carent deliberadament d´una anàlisi política i farcit de consideracions extrapolables a altres realitats socials. [3][3] op.cit p.25 [4][4] op.cit p.61 [5][5] op.cit p.81 [6][6] op.cit p.99 [7][7] op.cit p.123 [8][8] profesor eméritus de la Unide Harvard i director de la revista Institucion Libre de Enseñanza. [9][9] La desaparición del intelectual el país 18 abril 98 [10][10] Muhammad Yunus. El banquer dels pobres. Fa concessió de microcrédits a baix interès. Dirigits fonamentalment a dones del tercer món, ja extesos a 52 países. Va fundà el Grameen Bank a partir d´una idea de 1976 a Jobra, per integrar els pobres en els circuits de l´economía. Interventor del Grameen bank de Bangladesh. Va participar en el Fòrum 2004 de Barcelona amb la proposta que el distingeix i va emplaçar al banc Mundial a que asumeixi la lluita contra la pobresa al món. [11][11] George Soros. Húngar emigrat a Gran Bretanya al 1947 i després instal.lat en els USA. Com finacer va guanyar notorietat internacional quan va desestabilitzar la lliura esterlina amb els seus moviments especulatius en el mercat de divises. Ha destinat 2530 millions de dólars per l´expansió d´Internet en els països subdesenvolupats amb un programa de societat oberta. Cita com exemple de valor el de l´emisora de Radio B-92 quan fou presionada per Slobodan Milosevic el novembre de 1996 quan es van anular els resultats de les eleccions locals a Belgrado. Això va generar un allau de protestes. L´emisora. no obstant. va seguir emetent des del ciberespai, inclús després d´haver estat interferit el seu senyal. Certament Internet és l´oposat a la societat tancada mantiguda a l´obscuritat i a la selecció informativa. [12][12] Jorge Ma RIVERO SAN JOSE a El Parto de la cultura o la agonia de la Religion, Eds de Cámara Madrid 1977. p.87 ho diu d´aquesta manera “La solución a todos los problemas,existe. Lo que no existe es la decidida voluntad de resolverlos” [13][13] Alain Touraine director de l´Institut de Estudis superiors de París.”Tanto la derecha como la izquierda se enfrentan al mismo problema. Sus respuestas son diferentes pero es mas importante la capacidad de combinación de objetivos sociales y económicos. Gana el pasado que es más consciente de esta necesidad y que como tal es percibido” El País 26 marzo 1998 [14][14] El programa de teleñecos del Canal Plus TV continua exercint de mirall extraordinari dels tics principals de cada figura de la galería o farándula hispana. [15][15] RUBERT de VENTÓS, Xavier Ética sin atributos,. ed.Anagrama Barcelona 1996 p.188. [16][16] 30 anys després el seu remake: la torna de la torna, sota la genialitat de Boadella, és un repàs d´aquella execució al garrot vil amb el discurs incorporat de la figura principal del tribunal militar que va dictar la sentencia reafirmat en la seva decissió i contra els còmics que van fer i fan l´obra. [17][17] op.cit, p.72 [18][18] Instituto de Etnología y antropología de la Academia de Ciencias de Rusia experto en la realidad del Cáucaso. [19][19] president de la Fundación Encuentro. [20][20] Disparar contra un inocent fins matar-lo per pura sospita rera la paranoia britànica encetada pels atemptats a London de juliol del 2005 no és un acte aïllat. Una nova caçera d´inocents no ha fet més que començar. [21][21] Interessant l´eslogan a manera de pintada amb lletres vermelles de Revolución del Banc Santander proposant algún producte financer per captar clienteña. [22][22] Partit Obrer d´Unificació Marxista de tendència trotskista. [23][23] POSTMAN Neil Divertim-nos fins morir, Barcelona 1990.